Alpes

Aprofitant el pont de la Mercè, fem una escapada als Alps per tenir un primer contacte amb el material nou i fer una petita estada en "altura".

- Dijous nit.

Agafem l'avió a Barcelona direcció Genève (Ginebra). Un cop allà, amb 50kg de material distribuït en dos motxilles, un "petate" i "dos bosses de viatge" toca dirigir-se a l'estació "Eaux-Vives" (pronunciat "Oh Vif") per agafar el primer tren que surt cap a Chamonix a les 6:10h. L'estació costa un ou de trobar i al final ens hi acompanya un Espanyol, sobre les dotze de la nit, tot taja que porta més de quaranta anys visquen a Suïssa. Un cop allà toca dormir-la.

- Divendres 21.

La nit ha sigut horrible, tot i que no massa llarga, ja que d'una a sis no hi ha masses hores per dormir. Poques hores més tard, i després d'un canvi de tren, arribem a Chamonix. Comprem menjar, kerosé pel fogonet, quatre coses més i pugem al telefèric de l'Aguille de Midi direcció al nostre camp base.

La resta del dia passa ràpid entre muntar la tenda, desfer neu per beure, cuinar el sopar i dormir.

- Dissabte 22.

Es fa alguna excursió per la glacera, es visita el refugi "des Cosmiques" i es segueixen amb les rutines que requereix el lloc on ens trobem.

- Diumenge 23.

A les cinc del matí comencem la ascensió al Mont Blanc de Tacul (4260m). La cosa va bastant bé fins que a 700m horitzontals del cim comença a nevar i decidim baixar. Poc després de tornar a la tenda la nevada para i surt el sol. Al migdia recollim l'equip i tornem a Chamonix.

- Dilluns 24.

A les deu del matí agafem el tren que ens portarà de nou a Genève per agafar l'avió cap a Barcelona.

Training

A part de tota la organització que comporta l'expe, la planificació,... hi ha un punt molt important que també s'ha de tenir en compte i que està present tot el temps: L'entrenament.

Marxar a una muntanya i intentar pujar-la ja representa un esforç considerable en si mateix (ja sigui als Pirineus, Alps, Andes o Himalaya), i a sobre s'hi ha d'afegir el fet de tindre que carregar tot l'equip a l'esquena (menjar, material "dur", roba,...) i que tota la activitat es realitza en un ambient hostil (alçada, fred, incomoditats,...). Per tant un bon entrenament és vital.

Bici, còrrer, rocòdrom,... tot serveix, tot i que el més útil és fer muntanya.

Quatre fotos de la nostre escapada al Pedraforca i de la pujada per la via Estasen (600m AD pasos de IV) a la cara nord. Molta aresta, molta roca descomposta, marques verdes, via bastant equipada amb pitons, sense gaires dificultats i una travessa bastant impresionant de la qual no en tenim cap foto...

La ruta

L'Aconcagua es troba situat als Andes, a la frontera entre Chile i Argentina, dins de la província de Mendoza. Aquest indret és reconegut com a àrea natural protegida des de el 1983.
Dels Andes és la única muntanya amb "eco-taxa" degut al gran nombre de visitants que rep anualment (1184 alpinistes i 3383 trekkers durant la temporada 01-02).

Actualment l'Aconcagua consta de 34 rutes d'ascens, gairebé la meitat de les quals corresponen a la tècnica i compromesa cara sud.

Per altre banda, a l'extrem oposat, hi ha la ruta "normal" que no consta de cap complicació tècnica alhora de pujar-la, excepte per l'altura i la climatologia de la zona, que sumades a l'excés de confiança, fa que cada temporada hi hagi accidents.

En el nostre cas, en un terme mig, la nostre intenció és pujar per la "glacera del polacs", i així evitar grans dificultats, que estan fora del nostre abast, de la cara sud, i trobar una ruta menys transitada, i de dificultat un tant més elevada, que la normal de la cara nord-oest.

Gràcies

Abans de seguir amb el blog, ens aturem un moment per agrair primer de tot el suport que em obtingut (i tenim) de l'ajuntament de Vilafant, que sense aquest les estaríem passant bastant "canutes".

També agrair la paciència de totes les botigues d'esports a les que em demanat pressupostos i a aquelles que ens ajuden a vendre les samarretes de forma desinteressada. A les entitats que ens donen suport. A les empreses amb qui estem parlant del nostre projecte.

Al Consell esportiu de l'Alt Empordà per fer-nos veure que l'alpinisme no és un esport i "que per pagar vacances als altres no tenen subvencions".

A tots aquells que porten (o tenen) una samarreta negra amb uns piolets creuats, un casc i un "Danger" a l'esquena.

A tots els companys i amics als que un cop has explicat el projecte et diuen "Hey tiu, puta mare, no?!!!"

A les nostres xicotes que "ens deixen" marxar un mes.

A les nostres famílies.

Gràcies a tots per ajudar-nos a tirar endavant aquesta aventura.

Juny

Un cop decidit el projecte era hora de començar a treballar. Dues persones, una muntanya de gairebé 7000m en un altre continent a 11.000 km de casa, una experiència limitada en activitats d'aquesta envergadura,... i sis mesos per tenir-ho tot lligat.

Primer de tot era urgent trobar dates i bitllets d'avió, redactar un projecte (ja sabem que el tema redactar un projecte sempre fa mandra, tots em bufat al redactar el típic projecte de campaments del cau, però un cop fet, ben fet, t'ajuda a organitzar-ho tot, posar-te límits en les dates i tenir moltes coses controlades, que d'altre manera potser s'ens passarien. A part també és vital per buscar els col·laboradors), escollir per on pujaríem i buscar col·laboradors/extrajobs.

Poc a poc, després d'hores d'internet buscant per pàgines de companyies aèries, ja teníem el vol lligat i poc després el projecte redactat. Era el moment de pensar com fer que el cost total de la expedició fos assequible i no haguéssim de vendre el cotxe, el nostre cos i part del material d'escalada per poder marxar.

Primer de tot, va sortir la idea de fer samarretes, encenedors, enganxines, un compte on tothom pogués fer donacions, netejar vidres de cotxe als semàfors,... al final ens vam centrar en samarretes i més endavant ja es veuria.

Finalment, un cap de setmana qualsevol, asseguts al bar de Saldes amb en portàtil davant i uns nuvulots foscos i negres que ens impedien pujar el Pedraforca es va anar dissenyant el logo de la expedició, així tancant el primer capítol de la nostre aventura.

I tu, ja tens la teva samarreta de la expedició?
(Haven't you got the t-shirt of the expedition yet?)

24 de Maig del 2007

"Nuevo mensaje de voz el 24/5/2007 a las 14:59. Para escucharlo llama al 177"

Així va ser com un dijous qualsevol de treball, de casa de colònies en casa de colònies, es va convertir en el dia que decidíem que marxaríem a l'Aconcagua. Cim més alt del continent americà, situat a Argentina, que amb els seus 6962m d'alçada entra a formar part dels coneguts "7 cims" (seven summits) que agrupen els set pics de major envergadura de cada continent (Carstensz, Vinson, Elbrus, Kilimanjaro, Denali (Mc Kinley), Aconcagua i Everest).

Un missatge al contestador, un "Eh, tiu! marxem a l'Aconcagua al Desembre" i tot comença a engegar.

Un projecte nou, dos individus i un gran repte per endavant tant a nivell personal, esportiu i organitzatiu que poc a poc es podrà anar seguint en aquest espai, i que esperem que us serveixi com a motivació, guia o simplement com a medi de transport per poder viatjar mentalment, per uns instants, a llocs tant remots i inhòspits, com brutals i espectaculars.

Benvingut. Amb "A" d'Ackon-Cahuak.