Calafate!!!!!!!!!!!

Catalanes, esos que quieren un país, dentro de otro país!!!!????

Este apartado en lengua latina, va por todos aquellos amigos hechos en Argentina (que no son pocos), y que se pierden un poco con el catalán. Para los amigos Catalanes, lo sentimos, pero dejaremos nuestra lengua materna para que nos podamos entender todos, aún que nos parezca raro comunicarnos así.

Estamos en Bariloche. Salimos de Mendoza el 29 a la 1h de la madrugada y llegamos a Malargüe a las 5h. Martín flipó un poco... dormimos unas horas y a las 11h nos levantamos, reservamos en Barioche y salimos de nuevo con el coche sobre las 12. Después de unas 10h de conducción, calor, mucho desierto, pocas curvas, i un bocata-mortadela que daba miedo, passado un control policial llegamos a la tierra de los lagos.

Hemos recorrido 1260km, nos quedan unos 2000km hasta Calafate más los de volver. De momento no hay Hostel tan familiar como el vuestro de campo base, aúnque no hemos tenido mucho tiempo para disfrutar en Malargüe.

Mañana por la mañana relax y luego a seguir bajando.

Tenemos poco tiempo y los kilómetros son muchos, aún asi os llevamos con nosotros.

RN 40

Veient que des de la finalització de l'expe Aconcagua les visites del blog no augmenten massa, em decidit que potser és una bona opció seguir relatant les nostres aventures sud-sud Americanes.

Amb "petits" problemes en la recuperació del material de l'expe (nosaltres fa dos dies que som aquí Mendoza i els petates no han d'arribar fins avui a les 19h), la nostre sortida cap al "cul del món" s'ha retrasat i el cost del cotxe es quadriplica, degut a la temporada alta de merda. De les 9h que teniem que sortir, la cosa passa a les 19h, moment en que marxarem a Malargüe a 400km d'aquí. Gasolina a muerte, cafeïna en vena i més de 3000km d'anada amb els corresponents de tornada a recòrrer abans del 8 de Gener a les 17h de la tarda, ja que a les 19h pillem bus a Buenos Aires, per pillar l'avió el dia següent i tornar a Catalunya.

Info de la ruta i links a:

http://es.wikipedia.org/wiki/Ruta_Nacional_40_(Argentina)

Nova etapa

Amb 600g de carn al nostre estòmac i una mica de syrah, la idea ara és llogar aquesta tarda un cotxe i fer la mítica RN40 que travessa la patagònia en 10 dies i escalar-la en gel. L'aventura Ackon-Cahuak ha acabat, no tant bé com voldriem, però per ser la primera expe nostre, sense suport aliè (a part de mules i el que podiem espiar de guies), pringant com cabrons, arribar a 6500 i 6600m no està gens malament.

D'anar amb guies a anar sol hi ha un pas enorme, i de la seguretat absoluta de fer cim (o gairebé absoluta) d'una empressa que cada any posa X pavus al cim, a provar-ho tinguent uns pocs cims d'Alps, Pirineus i Atles, tinguent que lluitar per allò més bàsic... la cosa canvia i molt.

Vam pringar mazo i la veritat és que a Mendoza molts flipen per com feiem les coses. Encara avui xerravem amb expes que marxaven i ens demanaven consells, ajudant a l'empressa a vendre més material del que tocava a la seva botiga.

Demà, si tot va bé marxem cap al sud, molt al sud de l'hemisferi amb el mateix nom. Ara el blog ja perd la seva funció dons l'aconcagua ja ha acabat, però bé, potser seguin actualitzant amb el que ens passa durant el nou projecte. Ara per ara em de trobar un cotxe.

PATAGONIA!!!!!

Baixada

A les 8h sona l'alarma. Recollim el poc que ens falta, pleguem la tenda i a les 9:30h sortim de plaza de Mulas. Una vintena llarga de kilòmetres ens separen de la sortida del parc. Sorra, pedra, herba,... tot tipus de terreny que ens tritura els peus durant les 6h que fem durar la baixada (per pujar en són 12h).

Arribem al punt de control de Horcones, entreguem els papers del parc i fem temps mentre esperem el "transfer" que ens portarà a Mendoza. Mengem un parell de barretes de xocolata (rotllo "huesitos"), que representem els nostre esmorzar i dinar. Ens reservem pel sopar, tot i que tampoc tenim massa gana.

A les 17h sortim i arribem a les 19h i algu. Al Hostel som rebuts de puta mare. Cervessa gratis pels andinistes! Ens dutxem de veritat per primer cop en 13 dies, dos cops. Els petates amb totes les nostres coses arribaran demà, de moment ens arreglem amb una muda que portavem a sobre i una altre que teniem guardada a l'Alberg. Seguim amb les mateixes botes.

Amb ampolles enormes als peus ens arrosseguem bastants carrers fins al "tablao", on segons la lonely fan els millors "lomitos" de Mendoza. Per 20€ (els dos) ens fotem un lomito i mig de la òstia per cap (entrepà de bistec amb ou, formatge, tomata, bacó,...) i una ampolla de Malbec/merlot, que no mata massa, aigua i conga-cola.

Al tornar a l'Hostel, amb taxi, farts de patir com cabrons caminant inútilment amb els peus trinxats, ens despedim de la expe amb la qual vam compartir bastants dies de camp base, atac, i baixada, que estaven fent "l'últim" sopar a l'Hostel abans de tornar a casa.

Demà relax i a provar el "bife de chorizo" (bistec totxo) de 600g del restaurant "Facundo"... Carne!

VICTÒRIA...

... de la muntanya i derrota i retirada per part nostre.

Sortim de Berlín a les 5:15h de la matinada. Fot una fred del mil. Primera capa fineta, després una tèrmica, un polar de la òstia (el prototip va ser utilitzat en una expe polar per al "Filo de lo Imposible") i el gore-tex. De pantalons, primera capa, una capa de polar i el Hyvent de north face. Manoples i koflach amb uns lorpen de mitjons.

Comencem a pujar, a l'altura de piedras blancas fem un stop i beguem una mica. Les begudes van dins les butxaques del polar perquè no es congelin ràpidament. La condensació formada entre el gore i el polar es glaça al obrir la cremallera per treure el nalguene amb "jugo" (Tang). Regalimen unes gotes sobre el gore-tex i es congelen de cop.

Segum pujant, jo no em trobo massa bé, el meu ritme és lent. Aviat tots els que teniem redera ens adelanten. Prop dels 6300m comencen arcades, fins al refugi "Independencia" (6500m) en el que faig un pensament i abandono.

En Tigi segueix mentre jo aprofito una guia amb un client que baixen per no tindre que preocupar-me massa del camí. Mentre retorno a Berlín, en Tigi, sol, segueix la ascenció, el "gran acarreo" i arriba a la "cueva" a 6600m, just on comença la part final de la pujada "la canaleta" i el "filo del guanaco". Dubta, un sonat de vermell amb una petaca de wisky, drogues a pinyón i perilla l'hi diu que vagi amb ell, que ell va al cim i baixa pels polacs cap a "Plaza Argentina". Per altre banda un altre pavu l'hi diu que si segueix tal i com està "morirà a la muntanya". El xaval passa tres hores "acarreo" amunt i aball sense ningú al qui afegir-se per acabar els pocs centenars de metres que l'hi falten fins els desitjats 6962. Al final baixa amb la expe de la nostre empressa, aprofitant el seu descens.

Jo arribo a mules a les 17h fart de tenir mal de cap a Berlín, en Tigi arriba sobre les 20h. L'endemà arreglem papers per sortir, hi havia proposta d'aprofitar els 9 dies sobrants de permís per probar la dels "Polacs", idea original de l'expe, amb uns nous companys fets al camp base, però el temps canvia i sudem. Revisió del metge, m'osculta els pulmons i "troba" líquid, edema pulmonar, segurament pillat a Berlín i que s'anirà reabsorbint al perdre altura. Evacuació, però res de baixar amb còpteru (que ja n'hi havia), ni amb mules, a pota. 700 pesos de permís i el rescat el faig jo mateix, simplement em donen un paper per si haig d'anar al metge poder passar la factrura a la fe"cc"deració.

Lliguem lo de les basures, les bosses negres per guardar les depossicions als camps d'altura i farts de liofilitzats i carn de "pot", amb més arcades només de pensar en el següent àpat, pensem en un futur millor ple de carn, vi, lomitos, internet,...

Demà, dia 26, tornem al món real. A la puta merda l'Aconcagua!

Expedició (EXPE)

El dia 13 entrem al parc, check-in a Horcones (2800m). Ens donen boses d'escombraries per emplenar de merda. Si les perdem tenim dues opcions, pagar 100$ per cada bossa perduda, o que el guardaparques ens mati. Optem per la segona opció sense dubtar-ho.

Un cop fets els tràmits corresponents, entrem al parc i pujem a Confluencia (3300m), 2:30h. Allà trobem la típica imatge de camp base: carpes i carpes enormes, tendes escampades per arreu. Contactem amb la nostre empressa de mules i ens indiquen on tenim lababos, on podem muntar la tenda i on tenim la "carpa" menjador per cuinar-hi.

Pasem allà tres nits i aprofitem per fer una caminadeta a "plaza Francia", d'on surten les expes cap a la cara sud (la punky), impresiona tot i que creiem que l'hi falta gel per fer-la bé. Cal dir que la gent farda del treking fins a Francia però el que no sabem és que es queden a meitat de camí, a un mirador de merda que hi ha bastant abans. És normal que després els temps no ens quadrin si la penya es queda a 45min-1h d'on toca.

De confluencia pujem a Mulas (4300m). La òstia, quan pensavem que ja hi arribavem després de 4h patejant ens diuen que estema mig camí. La puta piedra Ibañez. Al final arribem a la "cuesta brava", que jo l'hin diria "cuesta un huevo", i arribem al camp base definitiu.

Lo mismo, lababos (aquests consten d'un forat on hi ha tota la merda acomulada i la qual podies mirar fixament mentre orinaves, i el qual algú fent-ho hi va "perdre" unes oakley... ¡Hey tiu unes oakley amb la merda... les pillem?!), on podiem plantar la tenda, la tenda menjador... Pasem de nou pel check in dels guardaparques i nou exàmen mèdic. Saturació d'oxigen a la sang, pols, tensió i oscultacions dels pulmons.

Aquí pasem de nou tres nits, i aprofitem per fer un transport de material a "Nido de Cóndores" (5400m), la tenda i jalu per cinc dies.

El dia 21 ens instal·lem a Còndores, sudant del camp 1 "Plaza Canadá". També hi passem tres nits. Ara en una tenda de dos places (al CB era de 3), i fonent neu com cabrons per beure i alimentar-nos. Aquí començem a estar fins la polla de l'expe, volem sortir de la muntanya d'una puta vegada.

El 23 pujem a Berlín (5980m) per fer la nit i atacar el cim en el que pot ser lúltim dia de bon temps en dies. El 24 a les 3:45h ens despèrtem, fonem 2l de neu per beure i ens posem tota la roba que tenim a sobre per soportar la fred de fora. A dins la tenda estem a -10ºC.

A les 5h i poc sortim cap a piedras blancas i el cim.

Campo Base

Ja portem 6 dies dins del parc, en 14 ens foten fora. De penitentes pujem a Confluencia on pasem tres nits. Després cap a plaza de mulas (4300m), aquí fem dos nits i pugem al camp d'altura 2 (Nido de Cóndores 5400m) on plantem una tenda i deixem menjar per 5 dies. Demà hi pujem de nou a passar dues nits i aclimatar. Dps cap al camp 3 (Berlín 5800m) i si tot va bé atac al cim. En cinc o sis dies ja podem ser abaix de nou i per cap d'any al Hostel de Mendoza.

Aquí claven 15€ per 15 min de internet així que no sabreu massa més de nosaltres fins a principis d'any.

Tot bé.

Mendo-3

Seguint amb la rutina d'en Tigi sobant i jo avorrit, m'apodero de nou del pc de l'Hostel i un cop vistes totes les webs habituals, per cert a nevat no al pirineu? GEEEEEEEL...!!!!!!, ja s'ha escalat algu no? Mola, tornant al Pedra!

..dons per on anava, vistes les webs i amb un tant de ressaca d'ahir penjo quelcom al blog.

No sé si on ens vam veure immersos fa una desena d'hores va ser un "anticipo" de la mítica "BBq party" dels divendres (a la guia lonely en parla) que es fa setmanalment a l'hostel (i que no podrem veure per tema calendari), on ve gent de tots els hostels dels voltants a participar-hi, però la cosa no va estar pas malalament com a despedida de la civilització per uns dies. Estàs sopant tranquil·lament i de cop et veus en una mega taula amb tot de penya beguent cerveses de litre on et van donant menjar... i ja se sap, com a persones amb una certa educació que intenta integrar-se al màxim al nou país on ens trobem no vam poder dir que no al tema, i als nostres "bifes" (bistecs) i vinatxu (Sirah del 2005) que ja teniem hi vam poder acompanyar uns "Choripan", entrepanots de xoriç i més vi.

Tot i això la expe segueix i al final no tenim transfer fins el dia 14, per tant toca patejar amb l'avantatge que la cosa ens sortirà quatre vegades més barata. Marxem a a les 15h si el colega s'arriba a despertar en algún moment del dia, així que per fi! podrem veure l'Aconcagua i perdre tot aquest pes que em anat guanyant les últimes setmanes per tal d'arribar prims a casa i no desaparèixer de sobte un dia al camp base, consumits pel nostre propi metabolisme.

Pos res vai a despertar a aquell i a dutxar-me per últim cop en una desena de dies.

I recordeu... No a las drogas!

Òstia, ara que parlem de drogues! Aquí tenen aspirina i paracetamol amb cafeïna a muerte (Aspiricafeïna o una polla així es diu)... i jo quan vai anar a la framacia de Figueres demanant cafeïna a pinyón em van tractar de yonki.

Hijos de puta!

Mendoza 2

Res, fai una mica de temps mentre en Tigi la soba i obren les botigues. Ja ho tenim tot, maletes i petates amb tot el material. L'únic problerma és que els putus alemans de lufthansa m'han tornat la north face feta una merda. Fills de puta! 180€ de motxilla rajada i plena de grasa. Després del blog els enviarè un mail cagant-me ens ells.

Les mules i tota la paranoia surt per 90€ (360 pesos aprox), els bus fins al parc per 35€ cadascú, són 15€ menys (per cap) que el que vam gastar de Buenos aires a Mendoza (parlem de 174km comparat amb 1050km on a sobre et donen jalu i alcohol) , però per justificar la clavada diuen que sino tens 8km de pujada de la muerte des de on et deixaria el bus normal fins on els guardes et demanen el permís d'entrada al parc. En canvi ells et follen però et deixen davant el control... Patejar a la muntanya? Una merda! al final paguem com bons alpinistes.

Al final a tot el que portavem ja a sobre (90kg) hi sumem jalu per 20 dies, 10 bombones de gas, uns 3l de gasofia per la "bomba" del multifuel i algún que altre producte de higiene per si un cas. Quatre coses que acabarem de comprar en unes hores i demà a les 6h suposo que ja sortirà el bus (el transfer) cap al parc provincial.

Pinta bé ens diuen que al camp base hi ha una zona boulder, una glacera on punxar els piolos,.. les escales mecàniques, l'F18, les noies, el telefèric,... suposo que serà com pujar a Montserrat.

Tot i que a Mendoza ja no ens tanquen als taxis, l'hostel està ple de valles per tot arreu (és com una gàbia, rotllo els primers capítols de la tercera temporada perdidos, per cert aquí les tenen per 30€, tot i que segurament són en sudaka...), tenim "@" i no hem de teclejar Alt+64 cada cop i fem acudits d'immolar-nos amb les 10 bombones de gas pel carrer. La cosa no té massa més. Tot ha anat més lent del que pensavem però amb una mica de sort podrem passar el cap d'any a l'hostel (si demà marxem ens fan fora el dia 1), després ens quedarien 7 dies per intentar arribar a la Patagonia...Tot i que tot aixó ja es veurà.

La cosa ara per ara és que ens n'anem sortint de tots els imprevistos i de la falta gairebé total de planificació amb la que vam arribar aquí.

D1d1.

Mendoza

Uri, si, estan a Frankfurt.

La cosa és que avui en les han enviat a Mendoza i ara estem a l'aeroport d'aquesta ciutat esperant-les. Arriben en 45min i fem temps a un altre "ciber".

Els petates han arribat, ja en tenim un (Tigi: krinyo, vas fer bona feina, el meu petate ha arribat de puta mareeee, merci amorrr) i demà veurem com està l'altre. Els de l'Aduana els mola obrir coses i com no portavem la clau d'un candau ho hem tingut que deixar per un altre dia.

De novetats, els omni-bus de nit (la suite) són de puta mare (TIGI: Que consti que jo no he dormit bé, ma cagun deu, vale, sóc un finolis, ja ma costa dormir al meu llit, nomes falta q ara de bones a primeres ma sovi en bus de piiii, estava bé,pero ehh), pots ficar el seient horitzontal, tens sopar, copa (guisky argentí guarro), un bombonet (de xocolata) i a les 7:30h del matí et porten l'esmorzar de guays. El mite de la noia assafata s'ha destruit però bé, el noi era simpàtic i mai ens va arribar a tirar res de líquid per sobre TIGI: pels que podeu malpensar, el norbert vol dir que no li vam caure prou malament com pq ens tires el te per damunt, es que si no estigues joo, aixo sería una casa de putes :)).

Un cop a la terra dels vins, la cosa ha sigut buscar un hostel. La gràcia és que n'em trobat un d'escaladors (campo base, Av Mitre 941), per tant tota la penya d'allà està girada, i molts ens expliquem com han tornat vençuts de l'aconcagua. Mola, de moment som la "esperança del lloc" i ja ens han batejat com els "punkys de Barcelona". A part el "jefecillo" del lloc ja ens ha montat mitja expe tot i que no en sabem el preu, mules, tenda menjador, aigua, noies de divuit anys verges, alcohol, escales mecàniques fins al camp 2, després pujada al pic amb telefèric, un F18 per si ens han d'evacuar,... Els tius s'enrrollen que te cagues!

Demà toca repartir material de nou, carregar mules i entrar al parc abans de les 18h.

Així dons els següents dies estarem fent feina, fins que ens fotin fora del parc (literalment) ja que caducarà el nostre permís. Allà al no tenir internet ni pc's, és possible que no poguem comunicar-nos amb el món fins que sortim. Aixó si, estaría de puta mare que anesiu deixant els vostres comentaris, joder, no estarà malament arribar aqui a la terra i veure que la penya es comunica.

Aconcagua, muerte morir!

Buenos Aires

Esta entrada va en castellano o argentino (según se mire) por el primer compañero de viaje encontrado en nuestra aventura. Trece horas de vuelo intercontinental dan para mucho: ver una peli ( o cinco,... ratatouille, Mr bean, la "teta-jones" cocinando, los fantastic 4 y transformers), comer e ir al baño y andar para evitar problemas con la sangre y trombos y tal (conocido como "síndrome de la clase turista").

Otra utilidad a este medio dia largo de vuelo es conecer gente. En nustro caso Silvio, un buen compañero quién nos aconsejó sobre lo que encontraríamos al aterrizar, donde poder cambiar moneda, dormir, por donde no ir de noche,...

Silvio estamos en Buenos Aires sin maletas!!... como todos los que veníamos de Barcelona las tenemos en Frankfurt. Al final cojemos un taxi, el taxista nos encierra detrás por precaución. Llegamos a Retiro pero sin buses que salgan a Mendoza. Llamamos a Hoteles, a información de buses,... sin saber si dormir en la estación y agarrar el primer transporte o dormir en hotel y agarrar el último, está todo lleno. Tenemos miedo de salir de la cafeteria de la estación.

Al final encontramos libre el hotel "principado", dormimos hasta las 12 y buscamos este ciber para actualizar el blog y hacer tiempo hasta la tarde, a las 20h nos vamos a Mendoza, en una "suite", y mañana a seguir con la aventura. Hoy relax, "cibers" y mirar tiendas.

Pues nada solo falta decir un "hasta otra, nos vemos a la vuelta" y un "Xavalots, com deia un guia argentí de la expe del 91 de la jonquera... "A la montaña? vosotros tenéis que follar, no ir a la montaña!!!""

Pos eso a xuscar-la!

Cap viatge és perillòs per qui diu adéu des de la riba

8 hores per pujar a l'avió i demà a aquesta hora ja serem a Buenos aires on començarà tota la moguda. L'últim sopar japonés de l'any, l'última nit en la comoditat d'un llit, una dutxa calenta, aigua corrent,...

Últim dia utilitzat en embotir el material a les motxilles, intentant no sobrepassar els 40kg que podrem portar en total, acabant de comprar coses, fent llistes de medicaments, posant pelis i jocs a la psp,.. tot enmig d'un pont de merda (pels qui em de comprar coses) i que maleeixes a cada instant els últims sis mesos en què ho podies haver lligat tot de sobres.

A partir d'ara la actualització del blog és incerta, potser ho podrem fer des de el camp base o potser ho haurà de fer algun conegut a partir de trucades o sms, ja es veurà, de moment només tenim clares dues coses:

De pensar una idea a estar a poques hores de materialitzar-la hi ha un pas enorme. És com saltar en paracaigudes, no penses, et deixes portar i al final quan reacciones estàs caient durant 50 segons, a un ou de kilòmetres per hora a 4000m del terra.

L'altre és que tenim entre mans una oportunitat que molts tant sols poden somiar i som veritablement afortunats de poder-nos encarar a un 7000m, de la manera que ara mateix tenim pensat: dues persones, de la manera més independent possible i tot fet per nosaltres.

Així dons, amb una ampolla de vi blanc corrent ara mateix per les meves venes, l'estómac a rebentar de sushi, tres euros al compte corrent i sis mesos a l'esquena preparant tot això només puc dir un ¡A la mierda, i fins d'aquí un mes!

A cuidar-se!

Mapa

Per a tots aquells amants de la cartografía aquí una foto del nostre mapa de l'Aconcagua arribat recentment de Buenos Aires.

Així per destacar tenim un linea groga al marge inferior dret del mapa que si la seguim es bifurca (Confluencia). És el camí que va de Puente de Inca (Punt de la carretera entre Mendoza i Chile on et deixa el bus per entrar al parc) fins als camps base. El camí de la dreta de Confluencia et porta al camp base de la paret sud (la xunga) anomenat "plaza Francia" i el de la esquerra al camp base "normal" (Plaza de Mulas). Si seguim el camí veiem que volteja l'Aconcagua i ens porta fins al camp base de "plaza argentina" d'on surt la ruta dels polacs. També es pot anar de la paret sud a "plaza argentina" però al mapa posa "very dangerous route", és a dir "ruta muy peligrosa" en argentí.

Suposo que durant els quinze (per dir algu) dies d'aclimatació tindrem temps de conèixens tots els racons i raconets ara fotografiats i que d'aquí nou o deu dies es convertiran en casa nostra.

Per fer-se una idea de les distàncies la foto fa 43x32cm que representa un rectangle de 21.5 per 16km a la realitat.

Copteru

Amb cada cop menys dies per assaborir pizzes, hagüen daz, jugar a la Xbox 360 i veure pel·lícules et veus propulsat cap a dies d'aproximació a un camp base on hauràs de preparar-te per una de les "pillades" més grans de la teva vida.

Una patejada del mil fins al camp base, més patejada fins al camp base "2" d'on surt la ruta del Polacs, tot a entre 3000 i 5000m sobre el nivell del mar. Llavors, un cop a punt, 1962m més fins al pic i després tornar. Diuen que l'Aconcagua és "el petit 8000" ja que l'esforç necessari per pujar al seu pic és similar a una muntanya d'aquesta alçada, però bé, això ja es veurà...

Ara és moment de acabar de lligar coses. Amb quaranta quilos de material direcció a Mendoza l'acte de "fe" esperant que al arribar allà estigui tot intacte és brutal. Si no tenim les tendes i les botes a Mendoza la expe només haurà durat 24h.

També cal lligar que més agafar, comptant que podem portar 20kg més per cap i la motxilla de mà. Potser un punt clau és la roba i les temperatures extremes que podem trobar allà.

Per últim, navegant avui per internet, llegeixes que un punt a tenir en compte és que pot ser útil que el consulat general de Mendoza (el consulat espanyol) sàpiga que hi anem, i què hi anem a fer. Un simple correu al migdia amb dates, lloc on serem, telèfon de contacte i el d'un familiar per si passa alguna cosa i de seguida et responen. Tot lligat, ja estem localitzats i a sobre t'informen de com està la cosa allà.

En el nostre cas no hi ha helicòpter de rescat i no saben quan n'hi tornarà a haver.

Vacunes

11 dies per pillar un avió, a una d'aquelles hores de la matinada en que el món encara és un full en blanc i Deu tot just es lleva per prendre un cafè mentre ho dibuixa tot de nou, i travessar milers de kilòmetres d'oceà fins a Buenos aires.

Diuen que per viatjar per Chile i Argentina no cal vacunar-se de res, actualitzar la antitetànica i a descobrir món. Si per una d'aquelles coses vas per llocs "rurals" no està de més la del còlera, hepatitis A i B i la del tifus.

Cal dir que un dels avantatges d'haver sortit anteriorment del primer món és que ja saps on has d'anar per posar-te'les, que necessites mínim un mes de marge per quedar immunitzat, i que has de demanar hora amb temps perquè la moda ara és viatjar a llocs llunyans i plens de malalties "exòtiques" i hi ha bastanta gent que pensa com tu. L'altre avantatge d'haver viatjat abans és que moltes vacunes ja les "portes posades" i no t'has de preocupar d'aquest tema fins que descobreixes que moltes "caduquen" cada cert temps.
Si a sobre el que et vacuna és un incompetent hauràs recorregut quaranta kilòmetres fins a un hospital, t'hauràs gastat una pasta en les vacunes i a sobre tornaràs a casa sense tenir totes les que tu creies necessitar, però que el bon "vacunador" ha pensat que eren inútils...

- ¡Sempre podràs anar al CAP a posar-te-la si no la tens!

La gràcia és que al anar al CAP et diuen amb bones paraules que sanitat no et posarà la vacuna ja que si te'n vas a un país "tercermundista" és perquè et dóna la puta gana i que, ho rentes lavabos i la cosa es torna un "risc laboral" o que et donguin pel cul i fas servir preservatius per no pillar la l'Hepatitis B.

A part la vacuna també podria ser inútil ja que potser has entrat en contacte amb l'agent del qual et vols protegir anteriorment, sense saber-ho, i ja estàs immunitzat. Així que en compte de punxar-te potser val més la pena fer-te una prova de "marcadors" per veure si se la poden estalviar.

Kilos i kilos

Un cop t'has gastat milers d'euros en material, milers d'euros en bitlles d'avió i tens estalviats milers d'euros més per pagar peatges, entrades al parc de l'Aconcagua, transport, alcohol, combustible, menjar,...

...encara et queden per pagar milers d'euros més por portar tot el material necessari per a la expedició a l'altre punta del món.

Al comprar els bitllets d'avió (vagis on vagis) és curiós que si portes pals de golf a la motxilla, segurament el sobrepés d'equipatge et sortirà gratuït. És una d'aquelles coses que fan els països per afavorir el turisme de "qualitat", o el que és el mateix, obrir portes a la gent amb pasta.

Com que està demostrat que els alpinistes i escaladors, tot i tenir un material que flipes de car, no tenim mai un duro, aquesta facilitat per carregar pes a l'avió no ens la ofereixen, i l'únic que podem fer és pagar una brutalitat d'euros per cada quilo de més.

Al llibre de com muntar expes d'això en parla i comenta de pillar avions "acostumats" a tractar amb aquest tipus d'activitats, ja que tenen preus més raonables. Com que això és una d'aquelles coses que llegeixes després d'organitzar-ho tot, i que sonen molt bé però que ja em diràs quina puta companyia tracta amb expes, t'has de buscar la vida.

La cosa és simple. Per quatre dies als Alps portàvem 40 quilos de material. Per a una estada a dos mil i pico metres més amunt, set vegades més llarga calculem que en portarem una vuitantena.

L'avió normalment són vint per cap, per tant quaranta, i la resta seria "extra". Fent el simple càlcul de 40 quilos per 40 €/quilo, que ens deixa la companyia després de presentar una sol·licitut de sobre equipatge, tenim un plus de 1600€.

El preu desorbitat fa que busquem altres alternatives, DHL, fedex,... i tot i que el preu es redueix una mica (1200€), la cosa no deixa de ser preocupant.

Opció correus. Pots enviar fins a vint quilos per paquet per menys de cinc euros el quilo, més quinze per despesa general. Triga uns vint dies (diuen que dotze però que potser més) i un cop a lloc només has de recollir-los.

Amb el menjar i similars és mirar que surt més econòmic, comprar-lo aquí i enviar-lo o comprar-lo allà.

Reality bath

Títol agosarat però que defineix els últims mesos de expe(pre)paració, extret del nom d'una d'aquelles vies d'escalada que està a l'abast d'una minoria... Potser aquest és un dels pocs avantatges de fer un blog en català, el fet de que el llegirà tanta poca gent que no t'has de preocupar massa pel que hi dius.

Fa uns mesos, al engegar el projecte, tot era una paranoia, idees...

...samarretes, encenedors, preservatius amb el logo de la moguda, diaris, una peli, espònsors, wisky al camp base, el nostre nom a un carrer, descomptes a les botigues,...

... i la veritat és que tot això importa una merda a la majoria, com moltes altres coses que a mi m'importen una merda igual, on molts s'hi deixen el cul i que potser tenen més sentit que pujar un pilot de pedra i neu.

Mirat fredament tenim entre mans un projecte petit. Anem un país on podem parlar la llegua de l'imperi que tots ens entendrem, pujarem un pic que ha sigut pujat vàries vegades corriguent, i que, tot i que cada any hi ha algú que la llepa allà dalt, no presenta masses dificultat, i menys a l'estiu. L'únic problema és la pasta i organitzar-ho, i al final en els dos casos t'has de buscar la vida. Per organitzar-ho temps, telèfon i Internet per un tub. Els argentins no contesten un miserable mail. La pasta o la tens, o et quedes a casa o la lies i al final et quedes a casa havent perdut dos mil "eurinus" en reserves i històries. No pots organitzar-ho tot contant amb aportacions externes... són mínimes, potser no arriben al 10% del cost total (ja es veurà al tornar i quadrar les despeses).

Però el que si que és cert és que aquest blog manté dues de les seves principal funcions que l'hi vam voler donar al crear-lo. Tenir un lloc on poder penjar info des de argentina (si trobem WiFi o similar) i que tots aquells que es plantejaven sortir a pujar un muntanyot llunyà, trobessin un cas pràctic per fer-se una idea de la història.

L'avantatge de no portar un logo de "passameful" o "perrosky" a l'esquena és que no em de mirar que diem o no, bàsicament ens podem "cagar en tot" i que si ens ratllem a 300m del cim (o a 300m del camp base) no tindrem ningú que ens dongui pel sac al tornar a casa.

Alpes

Aprofitant el pont de la Mercè, fem una escapada als Alps per tenir un primer contacte amb el material nou i fer una petita estada en "altura".

- Dijous nit.

Agafem l'avió a Barcelona direcció Genève (Ginebra). Un cop allà, amb 50kg de material distribuït en dos motxilles, un "petate" i "dos bosses de viatge" toca dirigir-se a l'estació "Eaux-Vives" (pronunciat "Oh Vif") per agafar el primer tren que surt cap a Chamonix a les 6:10h. L'estació costa un ou de trobar i al final ens hi acompanya un Espanyol, sobre les dotze de la nit, tot taja que porta més de quaranta anys visquen a Suïssa. Un cop allà toca dormir-la.

- Divendres 21.

La nit ha sigut horrible, tot i que no massa llarga, ja que d'una a sis no hi ha masses hores per dormir. Poques hores més tard, i després d'un canvi de tren, arribem a Chamonix. Comprem menjar, kerosé pel fogonet, quatre coses més i pugem al telefèric de l'Aguille de Midi direcció al nostre camp base.

La resta del dia passa ràpid entre muntar la tenda, desfer neu per beure, cuinar el sopar i dormir.

- Dissabte 22.

Es fa alguna excursió per la glacera, es visita el refugi "des Cosmiques" i es segueixen amb les rutines que requereix el lloc on ens trobem.

- Diumenge 23.

A les cinc del matí comencem la ascensió al Mont Blanc de Tacul (4260m). La cosa va bastant bé fins que a 700m horitzontals del cim comença a nevar i decidim baixar. Poc després de tornar a la tenda la nevada para i surt el sol. Al migdia recollim l'equip i tornem a Chamonix.

- Dilluns 24.

A les deu del matí agafem el tren que ens portarà de nou a Genève per agafar l'avió cap a Barcelona.

Training

A part de tota la organització que comporta l'expe, la planificació,... hi ha un punt molt important que també s'ha de tenir en compte i que està present tot el temps: L'entrenament.

Marxar a una muntanya i intentar pujar-la ja representa un esforç considerable en si mateix (ja sigui als Pirineus, Alps, Andes o Himalaya), i a sobre s'hi ha d'afegir el fet de tindre que carregar tot l'equip a l'esquena (menjar, material "dur", roba,...) i que tota la activitat es realitza en un ambient hostil (alçada, fred, incomoditats,...). Per tant un bon entrenament és vital.

Bici, còrrer, rocòdrom,... tot serveix, tot i que el més útil és fer muntanya.

Quatre fotos de la nostre escapada al Pedraforca i de la pujada per la via Estasen (600m AD pasos de IV) a la cara nord. Molta aresta, molta roca descomposta, marques verdes, via bastant equipada amb pitons, sense gaires dificultats i una travessa bastant impresionant de la qual no en tenim cap foto...

La ruta

L'Aconcagua es troba situat als Andes, a la frontera entre Chile i Argentina, dins de la província de Mendoza. Aquest indret és reconegut com a àrea natural protegida des de el 1983.
Dels Andes és la única muntanya amb "eco-taxa" degut al gran nombre de visitants que rep anualment (1184 alpinistes i 3383 trekkers durant la temporada 01-02).

Actualment l'Aconcagua consta de 34 rutes d'ascens, gairebé la meitat de les quals corresponen a la tècnica i compromesa cara sud.

Per altre banda, a l'extrem oposat, hi ha la ruta "normal" que no consta de cap complicació tècnica alhora de pujar-la, excepte per l'altura i la climatologia de la zona, que sumades a l'excés de confiança, fa que cada temporada hi hagi accidents.

En el nostre cas, en un terme mig, la nostre intenció és pujar per la "glacera del polacs", i així evitar grans dificultats, que estan fora del nostre abast, de la cara sud, i trobar una ruta menys transitada, i de dificultat un tant més elevada, que la normal de la cara nord-oest.

Gràcies

Abans de seguir amb el blog, ens aturem un moment per agrair primer de tot el suport que em obtingut (i tenim) de l'ajuntament de Vilafant, que sense aquest les estaríem passant bastant "canutes".

També agrair la paciència de totes les botigues d'esports a les que em demanat pressupostos i a aquelles que ens ajuden a vendre les samarretes de forma desinteressada. A les entitats que ens donen suport. A les empreses amb qui estem parlant del nostre projecte.

Al Consell esportiu de l'Alt Empordà per fer-nos veure que l'alpinisme no és un esport i "que per pagar vacances als altres no tenen subvencions".

A tots aquells que porten (o tenen) una samarreta negra amb uns piolets creuats, un casc i un "Danger" a l'esquena.

A tots els companys i amics als que un cop has explicat el projecte et diuen "Hey tiu, puta mare, no?!!!"

A les nostres xicotes que "ens deixen" marxar un mes.

A les nostres famílies.

Gràcies a tots per ajudar-nos a tirar endavant aquesta aventura.

Juny

Un cop decidit el projecte era hora de començar a treballar. Dues persones, una muntanya de gairebé 7000m en un altre continent a 11.000 km de casa, una experiència limitada en activitats d'aquesta envergadura,... i sis mesos per tenir-ho tot lligat.

Primer de tot era urgent trobar dates i bitllets d'avió, redactar un projecte (ja sabem que el tema redactar un projecte sempre fa mandra, tots em bufat al redactar el típic projecte de campaments del cau, però un cop fet, ben fet, t'ajuda a organitzar-ho tot, posar-te límits en les dates i tenir moltes coses controlades, que d'altre manera potser s'ens passarien. A part també és vital per buscar els col·laboradors), escollir per on pujaríem i buscar col·laboradors/extrajobs.

Poc a poc, després d'hores d'internet buscant per pàgines de companyies aèries, ja teníem el vol lligat i poc després el projecte redactat. Era el moment de pensar com fer que el cost total de la expedició fos assequible i no haguéssim de vendre el cotxe, el nostre cos i part del material d'escalada per poder marxar.

Primer de tot, va sortir la idea de fer samarretes, encenedors, enganxines, un compte on tothom pogués fer donacions, netejar vidres de cotxe als semàfors,... al final ens vam centrar en samarretes i més endavant ja es veuria.

Finalment, un cap de setmana qualsevol, asseguts al bar de Saldes amb en portàtil davant i uns nuvulots foscos i negres que ens impedien pujar el Pedraforca es va anar dissenyant el logo de la expedició, així tancant el primer capítol de la nostre aventura.

I tu, ja tens la teva samarreta de la expedició?
(Haven't you got the t-shirt of the expedition yet?)

24 de Maig del 2007

"Nuevo mensaje de voz el 24/5/2007 a las 14:59. Para escucharlo llama al 177"

Així va ser com un dijous qualsevol de treball, de casa de colònies en casa de colònies, es va convertir en el dia que decidíem que marxaríem a l'Aconcagua. Cim més alt del continent americà, situat a Argentina, que amb els seus 6962m d'alçada entra a formar part dels coneguts "7 cims" (seven summits) que agrupen els set pics de major envergadura de cada continent (Carstensz, Vinson, Elbrus, Kilimanjaro, Denali (Mc Kinley), Aconcagua i Everest).

Un missatge al contestador, un "Eh, tiu! marxem a l'Aconcagua al Desembre" i tot comença a engegar.

Un projecte nou, dos individus i un gran repte per endavant tant a nivell personal, esportiu i organitzatiu que poc a poc es podrà anar seguint en aquest espai, i que esperem que us serveixi com a motivació, guia o simplement com a medi de transport per poder viatjar mentalment, per uns instants, a llocs tant remots i inhòspits, com brutals i espectaculars.

Benvingut. Amb "A" d'Ackon-Cahuak.